La història de Siurana és ben llarga i d’allò més curiosa. El poble, tal i com el coneixem actualment, ha anat patint una sèrie de canvis al llarg dels anys. Situat al capdamunt d’un penya-segat ben prominent hi trobem aquest encantador poble on les seves vistes són espectaculars, deixant-te sense respiració durant uns segons.
El punt més elevat del massís on es troba la vila, correspon a la serra de la Gritella, al nord-nord-oest de Siurana amb una alçada de 1093 metres. Un massís originat a l’altiplà de Prades.
En aquesta zona també hi té lloc l’inici del riu Siurana, ja que neix al clot de la Febró i desemboca al majestuós riu Ebre. Tot i que actualment el cabdal d’aigua és bastant baix, des de la part superior del poble hi veiem l’aigua blau-turquesa del pantà de Siurana, una imatge digne de fotografiar.
En aquest llogarret tant petit de quatre cases situat al cim d’un conglomerat rocós, hi trobem una església romànica, un castell envellit però que encara s’hi conserva la seva essència i unes parets roges que l’envolten. I si es para bé l’orella, s’hi pot escoltar un ventall ben ampli d’històries i llegendes, com la de la reina Abdelàzia i la petjada del seu cavall. Aquesta història, però, la deixarem per més endavant.
La primera població que hi va haver es remunta a la prehistòria. El doctor Josep Massot i Palmés, i de casualitat, va trobar una bona colla de peces de sílex en forma de fletxa que presentaven intencionats retocs manuals fets per l’home. Aquesta troballa li va donar l’empenta necessària per continuar explorant el territori. Gràcies aquest estudi, es va establir que els materials que es van trobar al taller de sílex de Siurana procedien de les margues guixoses oligocèniques del Montsant i de la Serra la Llena.
Més tard, i no fa pas tant, Siurana va estar sota les mans dels sarraïns i fixeu-vos si va ser important, que va ser l’últim reducte que va quedar de la conquesta sarraïna. Va ser la residència del valí que governava el territori, els castells de Prades i d’Escornalbou no eren més que avançades de les seves defenses. Va ser el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que després de varis segles intentant-ho, s’endinsà cap al Camp de Tarragona i inicià la decisiva reconquesta cristiana.
Text i fotos: Àlida Guasch